jueves, 18 de abril de 2013

Treballs Aïda Sánchez

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant el disparador bona nit.



En aquell aprenentatge, i  fins i tot vaig arribar a comprendre la obsessió científica dels descobridors d’ una vacuna. 

BON DIA

Cada matí li passava per davant i li dedicava el més enèrgic dels  meus  BON DIA, però  res, no deia res. Em mirava i m’ ignorava, aquella ignorància em treia totalment  de polleguera. No és tan difícil, em repetia  constantment, són dues paraules, només dues, i es més, son  ben fàcils. No ho entenc. Però algun dia ho aconseguiré pensava per mi, i seguia martiritzant-me amb aquella estultícia amb la que de vegades intentem aconseguir reptes imbècils que ens porten a cap lloc. Però així és l’ ésser  humà, tant intel.ligent per unes coses I tan caparrut per unes altres.
De vegades, penso en quin tipus de mecanisme devem tenir en la nostra desconeguda matèria gris, per intentar aconseguir sempre allò que ens resulta més difícil i sentir aquella mena de plaer torturador en la consecució de reptes impossibles.

Al dia següent tornava, em seia a la taula del davant  i em prenia el meu cafè amb llet natural i en got de vidre que tant donava per sac a les cambreres del bar.
 Joan, el tallat com sempre? Em preguntaven- però jo sabia que aquella pregunta estava marcada per un pensament intern que deia, Joan, torracollons, el tallat com sempre? Però en fi, cadascú havia de portar la seva creu i a mi a la feina m’ ho feien passar canutes, així que em sentia amb aquella espècie de dret autoconferit a poder fastiguejar a tos aquells treballadors que d’ alguna manera havien d’estar al meu servei.

Mentre esmorzava, tot maleint interiorment els crits del personal,  fullejava el diari  i aprofitava la part d’ Economia per repetir les dues paraules escollides  amb un to, que poc a poc cada dia anava perdent, aquell desig implícit de felicitat. Tant és així, que es va convertir en la meva obsessió, en la meva raó de ser, en el motiu per aixecar-me cada dia. Però com podia ser tan idiota.

BON DIA , BON DIA, BON DIA, em vaig proposar arrencar-li aquestes aparents senzilles paraules de la boca, vaig començar a llegir llibres que parlessin del tema, em vaig aficionar a explicar les meves tonteries en foros, i dedicava tot el meu temps lliure a intentar solucionar aquell estúpid problema que tot sol m’ havia creat.

La gent del voltant em mirava sorpresa, cada dia resultava més histriònic en la meva manera d’ actuar, de vegades sentia alguna rialleta de les comercials d’ HP que també prenien religiosament el cafè, en aquella mena de temple que havíem creat. Cada dia em sentia més encuriosit

El dia 6 de juliol vaig rebre la trucada del meu amic Flavi, que em deia que en el sopar del dia anterior, m’ havia trobat estrany, que estava com drogat,  que em veia diferent, com si tant  se’m en fotés la família, els amics i la resta , com si pensés en una altra cosa. -Estàs bé? em va preguntar.
-Si, es clar, que m’ ha de passar? tinc una feina perfecta, una família encantadora i una salut de ferro, que més es pot demanar? Me’ l vaig treure de sobre com vaig poder i li vaig penjar el telèfon.

Però aquelles paraules no em van ser del tot indiferents, em van fer pensar que  aquell tema ja se’m estava anant de les mans i que m’estava afectant massa. Frena- vaig pensar, no sé que et passa però sembles un desconegut.
Saps què, deixaré d’ anar aquell bar i s’ acabaran els meus problemes.

Dit i fet, vaig estar un temps sense trepitjar el MOS, cosa que  em va anar molt bé per la meva salut mental i la de la meva família, que per fi podia gaudir de mi en plenitud de facultats. Em sentia relaxat, tranquil, havia trencat aquells lligams  imaginaris que m’ encadenaven  a aquell indret. Però un dia en aixecar-me, els astres es van alinear de tal manera, que van fer que els meus peus dirigits pel pilot automàtic del meu cervell, em portessin cap  al carrer Dragueria on estava situat el MOS. Sense pensar, com qui agafa el cotxe i empren la ruta de la feina , vaig en entrar per la porta i vaig sentir un fort i nasal BON DIA,  que no donava lloc a malentesos.

No podia ser, els ulls se’m sortien de les orbites i no donava crèdit, aquell  tossut animaló ara repetia fins a la sacietat les paraules que jo portava mesos  i mesos dedicant-li, el pitjor de tot, es que no havia estat al seu costat per sentir la seva primera paraula. De la incredulitat vaig passar  a una forta tristesa que em va fer abaixar el cap, prémer les dents i tenir un fort sentiment de ràbia, que poc a poc va anar apoderant-se de mi. Cada vegada em sentia més i més  enfadat, ple d’ ira i amb ganes de cridar i de llençar-ho tot pels aires.

Joan no exageris, t’ estàs passant, t’ ordeno immediatament que deixis de pensar això. I  tot palplantat davant la balda  on estava col·locat el meu amic de viatge,  vaig decidir bloquejar el meu pensament, tot  imaginant-me  el meu cervell des de fora, com si fos un metge qui l’ observés i  amb una creu vermella que la travessava de dalt a baix. I com que encara no em  sentia del tot a gust amb aquelles sensacions, vaig decidir pensar que alguna mà desconeguda introduïa  en forma de negres paraules la següent frase: aquell grapat de plomes verdes podia dir bon dia gràcies als meus  titànics esforços.

Així que amb un somriure que semblava tensat d’ orella a orella, i ara si,envaït de serenor, el  meu dia es va completar amb el regal que aquell animal li havia fet al meu ego, en adonar-me’n que aquelles  amables paraules només me les dedicava a mi, en exclusiva.

Ningú pot arribar a imaginar com de feliç em feia escoltar cada matí aquelles paraules. Però el millor de tot es que aquella bestiola que aparentment només repetia i repetia, m’ havia ensenyat a dominar els meus pensaments. Fins  i tot,  crec que era conscient, perquè m’aclucava l’ ullet...
I si li ensenyo a dir  el meu nom,? NO¡ para, para , no t’ embalis Joan,

Deixa-ho córrer. Bona feina. 





Exercici 8:


Escriure en relació a la soledat un relat, conte, assaig o poema.


SOLEDAT




Sento les gotes d’ aigua que poc a poc llisquen pel teu cor, amb el desglaç que el sol provoca.


Et miro asseguda a la finestra recordant dies passats, amb ulls que s’  enfonsen i ennueguen, i es que  la meva joventut, de la mà d’ una inesgotable    vitalitat, mai van permetre el teu plor, tot pensant que alleugeririen el teu mal.

No vaig entendre la teva solitud i entronitzada en la meva ignorància pensava que l’ única opció possible era la de la vida.

Ingènua, però amb la força d’un huracà, dempeus vaig tractar de posar-te, sense tenir present, que el record de tota una vida, no s’ esborra amb la simple voluntat.

Ara et comprenc, t’ escolto i soc capaç de sentir el teu plor, però tu ja no tens llàgrimes i en silenci els teus ulls m’ ho fan saber.

Les teves paraules impregnades de tristor, de desànim, de final, esmicolen la meva ànima en sentir-les i no puc comprendre, perquè jo, no et serveixo d’ al·licient.

Egocèntrica penso, que la meva força té poder suficient, per fer girar el món en sentit contrari i només quan em paro a pensar en el vuit tant gran existent, puc des de lluny, acostar-me al teu enorme patiment.

Egoista al voler fer les coses com  les he sentit, però convençuda , de no poder fer-les diferent.
Sento no haver-me apropat a les teves necessitats, però em conformo pensant que una petita llum t’ he encès per continuar  endavant.



Exercici 9:

Exercici lliure.


VÉRTICE DE MUNDO

Me gusta tu mundo,
sin maldad,
Y naturaleza en esencia.

Me gusta tu risa
 tu amor puro
Sin condiciones

Maldigo tus gritos
Que no atienden a razones
Y te ofrecen perdón ausente de razón

Recuerdo tu singular sonrisa, en tu redonda cara.
Tu pesadez extrema
Repitiendo hasta el hartazgo lo mismo una y otra vez.

Desconcierto me causa, tu pereza desmesurada
Y no alcanzo motivo.

Aún recuerdo la ineficacia del tiempo empleado
para enseñarte todo, sin que aprendieras nada

No me olvido de tu fortaleza que
inmune al dolor padece sin muescas


Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer un assaig, conte, poema o relat.


Ni un solo día pasa
sin que mi pensamiento borracho
anhele tu sonrisa.

Esta vida grisácea,
almibarada se torna
cuando estás junto a mí

Pero mis ojos encharcados
 y este nudo que agarrota mi cuerpo,
anteceden al preámbulo del fin,
que amargamente se despide
sin conocer aún el final.


Exercici 11:

Escriure un poema, relat, assaig o conte amb les paraules arpa, corda i pluma:


Tu cuerda atrapa mi arpa
    y  me siento pluma.


EXERCICI 12:

Escriure en relació aquesta imatge un poema, relat, assaig o conte:



PARAULES DE PEDRA

Paraules de pedra
que enfonsen l’ànima
i refreden el teu cor.

Vent esglaiador 
que amb la seva força
et despentina
I a cau d’ orella
et xiula bruscament.

Plou negre
en  aquest núvol tou,
esperançat que demà
et somrigui i es fongui
en paraules de seda.



Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un conte, assaig, relat o poema.

VENT D’ESTIU

El vent m’ apropa el crit d’un nen
que acaronat per l’ aigua, la intenta atrapar,
 Juganera  s’ escapa entre els dits
I tot feliç deslliça un  riu i se’l mira.
Embadalit l’ assenyala,
el pare l’ agafa i a cau d’ orella
una cosa li diu,
El nen riu

Sento el mar que em saluda,
 I jo alço el meu barret tot agraint la benvinguda
 I em sento viu.

De fons sona aquella cançó,
m’  agrada, l’ aprenc i la canto.
T’ agrada, t’ apropes  i et canto
Et parlo I t’ ofereixo beguda
l’ acceptes  del tot convençuda.

Et miro natural i espontània,
t’ has endut la meva ànima que sobrada
volia jugar
 i jo aquí,
 convertit en aquell nen
 al que  la mà no li  abasta.





Treballs Emma Fores

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (jove llegint una carta) un conte, relat o assaig. 





 Es pot perdre tot o bé retrobar-ho tot en un instant mentre mirava el quadre . La vaig veure, feia tant i tant de temps!, sobtadament els dies en aquell instant s'havien aturat, de cop em va mirar amb aquells ulls, aquella mirada que jo havia dibuixat a la nit tants cops en els meus somnis,.L'havia buscat en el cos en les abraçades, en les besades, en el somriure de tantes dones, però sempre hi era ella qui retornava a mi en un espai imaginari en un somni en les albades.

La seva veu sensual, el seu cos, la seva dansa perfecta fen l'amor, seguia igual no havia passat el temps malgrat jo em sentia vell, el cor em bategava amb un ritme accelerat, la vida em tornava a sorprendre i ara em feia l'ullet.Dolçament en trobava en un camí en un destí on inexorablement tenia que seguir-lo i mentre l quadre amb la seva llum amb els seus colors seguien il.luminant aquella estància.