Treballs Kevin Iglesias

Exercici 9:

Exercici lliure.

Manual de un corredor: sobrevivir al desierto.

Toma un descanso, respira hondo, bebe agua y relájate.

Piensa en el descenso, mira hacia el fondo, álzate.

Sabes que puedes, sabes que debes, conócete.

Premia a los tuyos, también ansían tu victoria, regálate.

No cumplas los deseos de los que quieren verte caer, motívate, 

sólo eres genio de aquellos que te han despertado, prívate,

ellos te aguardan en la meta, sé paciente, 

te esperan caricias, sonrisas y llantos de algunas, valórate.

Baila la danza de las arenas, deslízate por las dunas, diviértete.

Pero recuerda, sin sacrificio no hay éxito, esfuérzate.

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (Jove llegint una carta) un relat, poesia, assaig o conte.

                                  

¿Otro día más? No, este es diferente. El gallo ha cantado a su hora, las nubes se han quedado con la luna y el sol se ha despertado más radiante que nunca. Por si fuera poco, el cartero ha llegado a primera hora sin retrasarse y, la carta... no sé cómo lo ha hecho esta vez pero ya no hay mejor manera de pedírmelo. Definitivamente, no se trata de un día cualquiera, hoy es el día.

Tengo la mejor mano, las mejores cartas. Nunca pierdo nada cuando lo intento, pero esta vez sería imposible no ganar. Decidido, voy a ir. Ya estoy de camino. La gente me sonríe, todos me animan, nada puede salir mal esta vez. Espera... no... esta vez no, por favor, ¿¡por qué!? ¿¡Por qué me sucede esto!? Otra vez esta agonía que me limita y me hace sentir esta impotencia...

Me ha vuelto a pasar, estoy volviendo a casa. Tal vez mañana tenga más suerte, aún me queda esperanza, esperanza de que llegue el día en el que consiga hacer lo que realmente quiero.


Exercici 11:

Escriure un relat, conte, poesia o assaig en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i ploma.

La mentira

No tengo pluma pero si un tintero lleno de sangre, de su sangre. Fresca aún de heridas recientes y profundas. Heridas no causadas por ningún cuchillo pero que resultan igual de punzantes. Heridas no causadas por ningún mazo pero que resultan igual de contundentes. Estragos causados por el arma más peligrosa de todas, la mentira.

Fruto del deseo y la lujuria, te arrastra hacia el mal de serte infiel a ti mismo. Sí, a ti mismo, porque sabes que tú no eres así, no herirías a nadie de esta forma, ni tan solo a alguien desconocido por mucho que se lo merezca. Y a pesar de todo, te has dejado llevar por la máscara del engaño. Los remordimientos te han atado con cuerdas y cadenas de las que tiran con fuerza en tu contra.

Una pesada y dura carga que tendrás que soportar el resto de tu existencia. Podrás esperar a que bajen los ángeles con arpas y trompetas anunciando el apocalipsis pero el sufrimiento será como el primer día, pues tan sólo las heridas físicas cicatrizan.


Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.

 L'estiu

No pot ser, alguna cosa falla. Pensava que només es tractava d'allò però veig que amb aquest assumpte em passa el mateix. He perdut la il·lusió, la passió i les ganes de fer-ho. Què faré ara? L'estiu dona molt de temps per pensar. És clar, amb els banys a la platja, les curses a la piscina, el windsurf, el submarinisme, els salts amb paracaigudes, les sortides amb bici, les excursions al camp, les excursions a la muntanya i totes aquestes activitats que fan funcionar el cervell i el mantenen viu... Però, malgrat haver fet tots aquests exercicis mentals durant l'estiu no he trobat què fer ara que no tinc la il·lusió i passió que m'empentava a fer el que més m'agradava. Potser hauria de rumiar una mica més. Sí, em sembla lo més adient. Deixaré la feina i buscaré una altra per l'estiu que ve. Mentrestant, aquest hivern aniré a Sud-amèrica. Allà diuen que comença a fer calor, així tindré més temps per rumiar què fer perquè em torni la passió i la il·lusió perdudes mentre faig més windsurf, submarinisme, passejades a cavall, pesca, ala delta, escalada...

Treballs Mireia Companys

Exercici 7:

Escriure un relat, poema, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

SIGNES DE PUNTUACIÓ

           

            El novel·lista de fílies postmodernes entra al bar tentinejant i es deixa caure sobre un tamboret situat al costat de la barra. Dels seus llavis s'escapa un “bona nit” pastós i trist, que es reparteix entre un venedor d'assegurances que abraça amb passió un gintònic, un cambrer que prepara cafès que ningú no ha demanat i una dissenyadora finlandesa de cabells molt curts i escot molt ample que llegeix un llibre de Julian Barnes i ignora educadament el món que l'envolta. Ningú contesta, ningú sembla veure'l, però el novel·lista insisteix amb tres o quatre “bona nit” d'intensitats diverses, fins que el cambrer li clava una mirada tèrbola i el venedor d'assegurances abandona uns instants la contemplació de l'escot de la finlandesa.

            - Un whisky – demana el novel·lista. La seva veu sembla sorgir de les profunditats d'alguna cova amb connexions directes amb l'avern. - Doble.

            Els ulls del venedor d'assegurances, que només beu gintònics, li adrecen un comentari reprovador, tot i que si algú observés amb deteniment les seves pupil·les, diminutes i esmolades com les ungles vermelles de la dissenyadora finlandesa, s'adonaria que contenen un ínfim percentatge de compassió. El cambrer continua preparant mècaniment els cafès sense destinatari. De sobte s'atura, i mentre el novel·lista s'enganya pensant que es disposa a buscar l'ampolla de whisky i es relaxa sobre el tamboret, el cambrer es treu el mòbil de la butxaca i torna a rellegir un missatge que ha rebut fa pocs minuts, en el qual la seva dona li comunica que ha decidit deixar-lo i anar-se'n a viure amb un camioner bielorús que van conèixer fa un parell de setmanes en un club d'intercanvi de parelles.

            - És un desastre, tot plegat és un desastre - exclama el novel·lista, dialogant amb les pupil·les tímidament compassives del venedor d'assegurances, que ja tornen a fugir vers l'escot indiferent de la lectora de Barnes. - Una autèntica tragèdia – deixa anar amb una veu alcohòlica i gairebé incomprensible, mentre amb una mà colpeja l'espatlla del seu interlocutor per reconduir la seva mirada inquieta i amb l'altra acarona, distret, la tassa de cafè amb llet que el cambrer li acaba de posar al davant. - És una editorial d'un prestigi immens, enorme -. El venedor d'assegurances el contempla amb un odi breu, punyent, i torna a concentrar-se en la finlandesa, que ara tanca el llibre, deixa un bitllet sobre la barra i s'aixeca. - Era l'ocasió de la meva vida – prossegueix el novel·lista, tot i que els ulls del seu interlocutor es troben absorbits per unes ungles vermelles que corden a poc a poc una jaqueta de pell-, i aquells imbècils ho han arruïnat tot. Han acabat el capítol cinc, el més important de la novel·la, amb un signe d'admiració. I en realitat hi havia d'haver un signe d'interrogació! Se n'adona? Això ho canvia absolutament tot i...

            El novel·lista s'interromp en sentir sobre els llavis el cafè bullent en lloc del whisky i deixa anar un crit. La finlandesa recorre amb elegància i parsimònia els pocs metres que separen la barra de la porta del bar, i el venedor d'assegurances s'adona que coixeja lleugerament. El cambrer contempla la pantalla del mòbil i es debat entre enviar a la seva dona un  vastíssim enfilall d'insults o una declaració d'amor. Des del sostre del local, el llum tremola una mica. El novel·lista contempla el seu voltant i en els seus ulls es dibuixa, nítid i violent, un signe d'admiració. O potser es tracta d'una pregunta.

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, conte o assaig.

ELS CARRERS HAN PERDUT EL NOM

Avui els carrers han perdut el nom,

i em són estranys, i m'extravio

en la infinita simplicitat de l'Eixample.

El cambrer del bar de la cantonada

ha mudat el rostre i els acudits dolents,

i la cadira de sempre coixeja

i em rebutja, provocadora.

Avui el món ja no és el món,

els núvols no són els núvols,

i el meu cos va perdent les fronteres.

Avui hi ha un món sense tu,

un cel sense tu, un cos sense tu,

i les paraules ja no saben dir-te.

La soledat

era el peatge

devastador i necessari,

prometedor i necessari,

per tornar a mi.

Exercici 12:

Escriure en relació aquesta imatge un relat, poema, assaig o conte.

Avui em torno a perdre en un laberint de paraules.

            La nit porta fantasies de parelles, de trios,

            i oblido que, com sempre,

            les cartes estan marcades

            i la baralla és de segona mà.

            Escolto poesia sèrbia

            rajant a ritme d'heroïna fosa,

            devoro tenebres de negre Pizarnik,

            i m'enfonso en l'excés de l'absenta i les lletres.

            Literatura circumdant, bategant, esclatant,

            mentre camino

            per un laberint sense minotaure.

            I torno a adorar les carícies

            dels teus dits del teu pit del teu sexe

            que edifiquen paradisos

            més enllà de l'abisme del poema.

            I sacrificaria sense escrúpols

            les teranyines de versos

            per un pèl arrissat, minúscul,

            d'un racó ínfim de la teva barba.

            Sense la teva saliva

            les lletres es perden en mossegades balbes.

            Però sé que, malgrat tot, les paraules

            tornaran a ser fil i fugida i lluna

            quan, convertit un cop més en Teseu,

            m'abandonis de nou sobre la platja.

            

            

Treballs Sandra D. Roig

Exercici 7:

Escriure un relat, poema, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

Des de l’ampit de l’oblit,

la melangia és un banc de boira que se’n va.

Tot  plovent per dins la impotència tota

d’una còmoda covardia

Per no volar t’engolirà el fang.

s’esquerdarà la terra als peus teus,

I quiet, per no volar,

seràs el ble que es fon d’una corrent d’aire.

Has acomiadat els àngels que et vetllaven.

Bona nit, amor veritable, Bona nit. 

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, conte o assaig. 

Solitud 

Quina solitud més fonda,

l’escull on van a morir totes les onades.

Ara, que el Merlot em delata

I proclama les hores d’abstinència de tu.

Quina fonda solitud

em fa declinar la mirada i reduir-me a cendres

Per ocultar aquest somriure amorosit que et recorda. 

Exercici 9:

Exercici lliure:

ZEN

Observo la caiguda de la gota i l’onada expansiva, de sobte s’estén  la sordesa fonètica del mar, que em clama silenci. I s’esmuny de la memòria aquella mirada teva d’escuma arrissada que m’empetitia, que de mi en feia espurna encesa tot  fonent-se al teu pas.  Duc un silenci de pedra, d’ençà que s’ha acomplert l’enèsima profecia de fugir-me, esperit. I m’aflora el vertigen de la perspectiva dels carrers dels pobles, les cantonades que es tanquen enlloc d’obrir-se, i preciso una altra vegada d’aquella aura que em protegeix quan apareixes, un amor callat i subtil que presento dins meu com una energia que em recorre endins i reconforta la meva inacceptable solitud.

Ara, que ja no et sento al meu cervell, encara em sento més sola. Em feies una companyia secreta més enllà del que puguis imaginar. I riure com enyoro riure amb tu, aquest riure que m’esclata com una doll d’aigua barbotejant en trobar-nos, cada cop que creuem els dits per fer-ho tot pregant el dringar dels àngels que m’alerta que tinc a dos metres i escaig l’amor de la meva vida.



Exercici 11:

Escriure un conte, poesia,assaig o relat en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i ploma.

En la tempesta, una solitud persistent

I l’absència de l’arpa, que desesmada

Indicava el viarany a seguir.

Podries sentir als timpans

cada batec, i el tro

sacsejant-te d’imprevist

a cada passa infèrtil,

En la cerca d’un infructuós aixopluc.

Somiaves una cabana

I una llar, amb estora de llana,

I uns braços

on eixugar-se el regalim

de tota la pluja a la pell.

I ja fa temps

que van urbanitzar les cabanes.


Arpa, corda i pluma II

ARPA

Cada nota no es més que una carícia...

Li agradava observar les flames, en una dansa de ventre a ritme d'una percussió imaginària. Recordà com era la seva esquena,i senti la respiració llunyana interrompuda pel constant espetec de la llenya. Encara duia a la pell, el vapor de la dutxa i la lluentor de la barreja acolorida de la pell per la temperatura. S'estira sobre la gruixuda catifa de llana d'ovella arrissada, i es distragué per mil.ler cop.

Pensant en els ulls ataronjats que la miraven,i s'adonà que algun pensament havia arribat a tocar el cim de les illes d'enyor,just en el moment en el que els mugrons buscaven l'escalfor del foc sense el seu consentiment,i tancà els ulls, per sentir la calidesa de la flama pel cos,i decidí composar la seva pròpia cançó en arpa.

PLOMA

D'ençà d'aquest abisme esbiaixat de gris,

D’indefinits obscurs,

sempre reverbera el mateix anhel

batre les ales, ben prop d'un lòbul

fugisser com la carícia,

romandre en blanc i en un silenci explicatiu

al voral de l’èxtasi,

amb l'esguard en transit entre dos vides.

Alçar-se de pètal i dipositar-se, si,

just on comença una dimensió desconeguda de tu mateixa.

Romandre al límit de l'impossible

amb la fe cega de l’èxit.

SOMNI.

M’abelleix estripar-me la camisa, per deixar brollar la paraula diàfana com l’aigua clara, dissoldre la paraula que cristal·litzada s’ha fossilitzat endins, que cobreix la cavitat toràcica, i alliberar allò que porto vestint els dies i les nits. El somni de les fades, potser és deixar de cobrir-se la presència entre les mates, o fugir de l’obscura superfície de l’aigua nocturna. Potser el somni de la fada és dir allò que no tem, perquè augura la presencia d’un mortal i s’entesta una i una altra vegada en immortalitzar-lo amb la paraula i presta, deixa constància, insistent d’un amor que no neix, perquè ja ha estat, de sempre. El somni de la fada es sorgir-te entre el somni i vetllar-te, és atansar la mà per resseguir amb el dit els teus llavis, perdre’s entre el boscatge i rodolar en un paratge de fulles mentre els cossos son de pell i aigua.

Tancar els ulls i sostenir la llum del pit perquè la vegis més enllà del que imagines, i inundar-te de calma. Romandre atrapada en tu, tota de líquens i vestida d’heures, descalça. El somni de la fada és observar-te d’esquitllentes des de l’escorça d’un arbre.



Exercici 12:

Escriure en relació aquesta imatge un poema, relat, assaig o conte.

LABERINT

Per bé que intento aferrar-me al cordill per no perdre de vista el cabdell, sempre acabo endinsant-me per inèrcia en la impracticable boscúria on, vulnerable, escolto la de l’altra banda, que s’entesta en no veure’m feliç, i es proclama la màxima dirigent de la meves intencions òrfenes, que responen a l’impuls i que s’aturen en sec en valorar les conseqüències maleïdes, sempre. Miro al cel, tants cops al dia, imagino des d’aquest laberint d’ombres a les que venero i a per les que no  sé mai si hi puc llençar l’àncora,tot preguntant-me si hauria de continuar corrent riu avall o no, ja ho sé que no disposo d’una condició innata per sel.leccionar l’ordre natural de les coses. La meva vida és un diari tan mal cosit, que d’una ventada m’altera l’ordre dels dies. Començo a intuir cada una de les passes que sé que haig de donar, i percebo les que farà la resta, com si ja tot m’ho sabés, ho hagués viscut. Tu en canvi, no has aprés que, en algun moment de tota la línia temporal que ens precedeix, hi havia una història escrita en els nostres ulls,un amor més enllà de les entranyes que ens fa aturar-nos al mig del carrer i sentir que ha arribat l’altre, un amor tan poderós que no s’explica es viu dins teu, amb tota la intensitat de la impossibilitat atiant els dies, i empenyent-nos a desbocar les paraules i el gest. No has entès que això ja no ho viuràs que marxarem d’aquí i no et diré mai, que l’home a qui he estat escrivint tota una vida se m' ha fet real, i he deixat que fugís per respecte. No has aprés que tota aquesta solitud es podia pal·liar tan sols prenent-te la mà, perquè sento que vaig entrar dins teu amb la força del vent que alleugera la cremada d’haver viscut la impotència de no haver assolit el cim.

Aquell que ha perdut la visió de la vida, s'enfonsa. 



Exercici 13: 

Escriure en relació a l'estiu un assaig, relat, conte o poema.

Estiu

Ara, que l’estiu és un llast d’estela.

M’he pintat les parpelles de tardor,

els marges mussiten remors

m’obren pas mil estols

I els arbres em venten.

Al regne imaginari que em fa Deessa.

el besllum em corona,

i malgrat encara batego

en aquest silenci no hi caps tu.

Treballs Eli Font

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, assaig o conte amb el disparador bona nit.

Del libro “Buenas noches, luna” que acompañó sus años más tiernos

“Buenas noches, habitación. Buenas noches, luna...”

Así solía despedirme de ella, ya que las noches hacían que se perdiera. Se marchaba y me dejaba aquí, sólo, pensando, preguntándome a donde iría y si regresaría pronto a éste maldito mundo que la marchitaba día tras día, que la machacaba, porque su alma, agitada constantemente, se iba agrietando, poco a poco, por el peso con que, sin ella quererlo, le tocó cargar.

Quebradizo corazón vítreo castigado por ésta sociedad cuya verdad subyacente está podrida, y devora las almas de las buenas gentes hasta que ésta es corrompida o hasta que desfallece en un vano intento por mantener su moral intacta, y así salvarse del deterioro psíquico y somático al que a ella llevaron desprenderse de la única realidad en la que coincidimos dichosamente.

Y la oía gritar gritos inaudibles apagados por una almohada que debía empotrar contra su cara, roja y húmeda, cómo una esponja que absorbía todas las lágrimas que le caían incesantemente sin que eso aliviara apenas el dolor que escondía en sus carnes.

Luego, la cascada de lágrimas cesaba, sus ojos se apagaban, su boca enmudecía, su tenso rostro ya no hacía muecas de horror, ni su mente agonizaba: su cuerpo perecía. Y aún sintiéndola tan lejos, me aliviaba verla así, porque sólo estaba bien allí, donde quiera que fuera.

Impotente, sentía que se me iba y tenía miedo de que algún día, efectivamente, no regresara, mas sabía que sólo así podía vivir (o más bien, sobrevivir), con aquella vida onírica: tan ausente, tan ida, como muerta, pero al menos, viva...

“...buenas noches estrellas, buenas noches cielo, buenas noches ruidos del mundo entero.”


Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un conte, assaig, poema o relat.

Fred d’estiu

Encisat pel sol que irradia

cel amb rajos de crémor,

cec d’aquesta llum eterna.

Saps on para el teu dolor?

Rere núvols i tempesta,

cel blau-negre i lluna plena,

et contemplen ulls d’estrella.

Xiuxiueig a cau d’orella,

bufa el vent, la brisa fresca…

Sents el cor que se’t desperta

en record d’un vell tresor

que marxà massa de pressa

Treballs Marta Pérez i Sierra

Exercici 2:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació aquesta imatge:

Res. Les mans buides

i la boca saturada de dolor,

oberta. Eix el plor eixut.

La xafogor els estreny

de gel les costelles.

Penja dels seus dits

un lament que crema.

Cap cosa. Els llavis de foc,

de sang, d’horror, fan mal.

Avancen cap a nosaltres,

estels esquinçats,

i les seves veus sordes,

-s’ha aturat el crit

a la carretera-

m'eixorden.

Tots els ocells cap cots;

els hi havien arranat les ales

aquell dia. 

Exercici 7:

Escriure amb el diparador bona nit un relat, poema, assaig o conte.

Bona nit

No puc dormir

malgrat que una son de dies

em trepitja les temples,

m’estreny la gola, m’ofega,

m’estossega els llençols,

em distreu del somni.

Els estrògens s’han concentrat

en el perímetre exacte

del meu estómac.

Cavalquen pel meu cos

quan m’estiro,

m’empenyen,

m’estomaquen.

Dins la foscor del dormitori

els meus ulls torturats,

com taronges macades,

encesos tota la nit.

Cavalls negres,

una dansa secreta

al meu ventre.

El meu cos

vol vessar vida i no pot.                             

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat una poesia, assaig, relat o conte.

Soledat

Dona pidolaire, sense cames,

demanant caritat.

Òrfena de reflex,

et pentines amb els dits.

A les palpentes.

No et vols saber.

Has carregat tot el pes

del món, al teu cos.

Com fardots a l’esquena.            

Com mocadors de fer farcells

als malucs.

Les penes del veí,

les tristeses de l’amiga,

les angoixes de vés a saber qui.

La soledat del no res.   

Voldries tallar-te en rodó,

quina paradoxa,

i sense vacil·lacions,

aturar en rodó la teva vida,

o girar-la en rodó.

Que la fortuna et fos rodona!

En lletra rodona ho has escric

en un cartró brut, davant teu. 

Exercici 9:

Exercici lliure.

El meu país

Sóc tots els nusos

d’aquest braçalet

que amaga un país

d’olor de mar i  llum,

anterior als tirans

i les guerres.

Sóc aquest eixam de fils,

un càntic esmolat a la vida.

Lliga’m al teu canell i lluita!

Matinades cosides a les flors

de coure i rosa

que es despengen en is sense punt

i os sense rinxols.

Espigues tenyides de colors,

llaurades amb dits i nits,

que cobreixen un país

d’olor de mar i  llum.

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Magritte (La clau dels camps) un conte, assaig, poema o relat.

Has trencat amb el teu passat decidit a canviar de vida, has deixat dona i fills, desconsolats; pares i germans tristíssims; has canviat de país i de llengua. El vidre que cobria la teva vida, a bocins per terra.

Una nova vida, en un nou lloc.

Has triat una casa en un altre terreny.

Però t’hi has posat a viure-hi de la mateixa manera que abans, amb els mateixos rituals. Has triat una dona i has tingut fills i t’has sentit fill dels sogres i hereu de la nova llengua.

Fins que un matí, en sortir el sol t’has adonat que la teva vida tornava a ser-hi sota un vidre, talment emmarcada, i d’un cop de puny l’has engegat a dida, sense cap altre reflexió. Vidres esmicolats entre els teus dits, i sota els peus, amb la cara dels nous fills i la dona, bocins per terra.

Has fugit per una finestra, endavant.

I trobaràs el mateix arbre a la mateixa muntanya, amb el mateix sol reflectint les mateixes ombres. I et tornarà a créixer el vidre a la pell fins a fer-te mal.

Treballs Natàlia Murillo

Exercici 7:

Escriure amb el disparador bona nit un conte, poema, assaig o relat.

BUENAS NOCHES

En el lecho de muerte se hallaba Âme, una joven escritora treintañera escribiendo sus últimos versos a pluma grácil:

Cierto es que perezco,

pero no es más que un renacer,

la vuelta al lugar al que pertenezco.

Entre lágrima y espasmo entró la enfermera a pedirle que dejase el cuaderno y pluma, que iban a inyectarle la morfina.

Âme pidió que le dejasen llamar a su hermano, que necesitaba despedirse de él, llamó y dijo:

-       ¡Buenas noches! – entre sollozos.

Colgó el teléfono y cerró, eternamente, los ojos.

Exercici 9:

Exercici lliure:

Sobre todo, el sobretodo

Dícese del que vino y se fue,

Que su flor pereció y ni quedó a comer.

Entre copa y copa quiso querer,

querer volver a beber otra vez.

Entre balbuceos musitó:

-          Sobre todo, el sobretodo.

Dejándolo a un lado

 de picos pardos huyó.

Entre fulana y fulana

devolvió lo querido,

y se fue acurrucando

hasta perder el sentido.

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Magritte (La clau dels camps) un conte, assaig, poema o relat.

Tres siluetas impasibles me observan sin titubear; me hallo postrada en el desgastado sillón de mi tía Ágata: sola, nostálgica, perecedera.

El rumor de un pasado hecho añicos corrompe mis vasallos tímpanos e impide que lleguen, a los mismos: el melódico cantar del ruiseñor, el aire rozar los lares más inhóspitos e incluso, el incesante movimiento de los brazos de los que me observan.

No percibo más que un lejano paisaje acotado desmesuradamente; es agotador este estado. El oxígeno que respiro está pervertido, necesito sentir el sol en mi rostro…la libertad me llama, rompe barreras a mi favor.

¿Seré consecuente?



Exercici 11:

Escriure un relat, poesia, assaig o conte en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i pluma.

Y con un Auf Wiedersehen mal caligrafiado me despedí. Se había consumido la tinta aguachinada del único frasco que llevaba encima. La pluma reseca chirriaba en contacto con el papel humedecido por mis lágrimas nostálgicas.

Desconocía el idioma germánico, aún así,  quise escribir algo en la carta que fuese de su comprensión, un adiós.

La carta, en papel volátil como la pluma de un ave migratoria, se me escurría entre los dedos, no podía plegarla sin que cayese al suelo una y otra vez.

La carta, no contenía más que retales de lujuria y compenetración extralingüística al son de un arpa. Un arpa con cuerdas celestiales, las cuales marcaban el compás de ambas respiraciones. Todo retórica, musicalidad y relatado en la lengua de Miguel de Cervantes.

Al fin la doble e inserté en el sobre dirección Berlín.



Exercici 13:

Escriure un relació a l'estiu un conte, assaig, relat o poema.

NOCHES DE ESTÍO

El joven muchacho apesadumbrado se despierta entre sudores y pálpitos acelerados, es verano, y el calor atormenta día y noche. La concilia del sueño se le hace imposible; ronda de un lado a otro del colchón enredándose entre las sábanas, desenredándose, sacando una extremidad por la derecha, otra por la izquierda...hasta cansarse y pegar un bote.

 Observa de un extremo al otro la habitación, iluminada por el rayo de luz que emana la farola de la calle contigua al ventanal, un poco distorsionada por la persiana.

No se distinguen más que siluetas, siluetas de recuerdos, de objetos que le caracterizan; una guitarra eléctrica, un ordenador portátil, un peluche canino, libros, y un marco de fotos del que no se vislumbra la imagen. Presiona el interruptor que tiene a su derecha, vuelve echar un vistazo general al cuarto y se acongoja, no está la fotografía que sostenía el marco del que antes distinguió la silueta y se pregunta qué recuerdo contenía.

Sale de la cama y se dirige al cuarto de baño, ya en la pica abre el grifo y con las dos manos y agua fría se rocía la cara y frota los ojos. Tras esto, vuelve a la habitación y coge el marco, lo sostiene unos segundos y lo deja sobre la mesa. Coge un papel que había en el suelo y cuando se dispone a tirarlo en la papelera, allí mismo, cortadas por la mitad se encuentra un par de fotografías del verano pasado; una en la playa con un sol espléndido y sonriendo, y otra con unos amigos dando una vuelta con la Vespa negra del abuelo. Sonríe con cierta nostalgia y se vuelve a la cama, y a dormir.

 Se despierta entre sudores fríos y pálpitos acelerados, es verano,  y el calor atormenta día y noche. La concilia del sueño se le hace imposible, así que se coloca erguido y observa gracias al rayo de luz que emana la farola de la calle contigua al ventanal, un poco distorsionada por la persiana, la silueta de una silla de ruedas.